Stick amb India 2008

Aquest viatge ha començat amb la primera pàgina del llibre Sonrisas de Bombay, llibre que relata les vivències i la l’experiència de Jaume Sanllorente en la creació del seu projecte solidari que porta el mateix nom del llibre. En menys de quatre hores i suposo que situant-me en el top10 m’he l’he polit, he de reconèixer que el relat m’ha trastocat, en alguns moments inclús fins al punt de vessar llàgrimes. La seva història, tal i com acostuma a ser en les empreses d’aquest estil, és plena d’adversitats i triomfs, però sobretot lluita, amor i fe: ingredients indispensables per el compliment de tota verdadera missió.

Tal i com em va comentar el Secret del Santi, si de debò vols una cosa en aquest món, i ho persegueixes amb determinació, sense vacil·lar, estant disposat a que aquella missió sigui la teva vida, ho aconsegueixes. El Jaume, el Vicenç i milers d’altres a tot el món ho han fet, es van tirar a la piscina, van actuar amb l’única assegurança de la fe i amb l’única arma de l’acció bona envers als altres. És gràcies al nostre poder creador que prové de la ment: l’instrument més potent del univers, però només un instrument recorda.

Al llegir situacions com les que descriu el Jaume o com les que jo mateix he viscut a Anantapur, immediatament m’envaeix un sentiment de “co-sofriment”. No crec que la missió de cada home sigui la de deixar-ho tot per ajudar els més necessitats. No existeixen els deures a l’univers. Però el que si crec és que hi ha éssers més propensos a aquest tipus d’empreses, com l’aptitud innata d’un pianista per la música.

El sentiment filantròpic tots el tenim en el fons, l’acció ja és una altra cosa. Estem tant evocats a aquest individualisme que ens governa que sovint no ens sentim partíceps del sofriment dels altres. Jo m'hi sento.

Vivim en un món globalitzat on ens comuniquem entre tots en un sol click, on podem adquirir productes fets a l’altre punta del planeta i on coneixem una noticia que succeeix a 10.000 km en tan sols 2 minuts, tenim aparells que ens permeten veure fotos d’altres, crear vídeos al instant, saber la nostra posició exacta sobre la superfície de la Terra. Cotxes que no contaminen, trens que agafen els 400km/h i avions a l’abast de tots.

Aquest és el món del segle21.....I UN BÈ NEGRE.

No vivim en un món així, flipo de com ens podem creure tan egocèntrics els occidentals? Vivim en un món on més de 1.000.000.000 de persones viuen amb menys d’1 euro al dia, 2.000.000.000 no disposen d’atenció mèdica. Dues terceres parts de la població que viu en extrema misèria son menors de 15 anys i el 70% són dones. 866 milions de persones són totalment analfabetes i 2.000.000.000 no disposen d’electricitat!

No estic dient que tota aquesta informació ens hagi de fer canviar la nostra vida, simplement ho esmento per que ho tinguem present, que si hem de dir com és el món del segle21 diem que és així, ja que estem parlant de la gran majoria de la població i per tant és el més just no creieu? Posats a extrapolar fem-ho com Déu mana.

A partir d’aquí cadascú que actuï d’acord la seva visió més elevada de si mateix, si per uns és aconseguir dirigir una multinacional doncs fantàstic, si per altres és prostituir-se el cos a base de narcòtics cada cap de setmana també, i si per uns altres és sacrificar la seva vida per ajudar als que pateixen doncs genial. No hi ha ni cel ni infern, l’home disposa del lliure albir per fer el que vulgui. Ningú ens castigarà tranquils. Però podem actuar amb més consciència.

Ara bé, creure’ns externs a tot aquest sofriment és una fal·làcia , tots som fulles d’un mateix arbre, l’arbre de la existència, i fins que no comprenguem que som part de tot l’univers de la mateixa manera que ho som amb els nostres germans no aconseguirem resoldre la situació. I estic convençut que una vegada tot s’acabi en serem conscients, senzillament perquè ens hi fondrem, com es fon la fullaenmig de la terra fèrtil i l’aire una vegada cau a la tardor. Ciència i religió arriben a la mateixa conclusió: tot està fet del mateix, substància divina per uns, per altres partícules subatòmiques. La Veritat és la mateixa, anomena-la com vulguis.

No em dóna la gana tolerar això que succeeix al món, no em dóna la gana centrar-me només en el meu micro-entorn on m’ha tocat néixer, no em dona la gana quedar-me de braços plegats dient que injust és el món. Amb aquest projecte de moment hem canviat la situació de vida de 25 famílies d’una forma radicalment positiva, no hem pogut fer més, no ho sabem fer diferent, però ho hem fet i els resultats són aquí. I això només és el principi.