2009: Més reptes, més energia, més fe, més resultats.

Aquesta estada a Anantapur, més enllà de servir per organitzar un altre campus per 100 nouvinguts, també ha servit per definir els nous plans d’enguany.

Tenim varis projectes per continuar creixent, tant en nombre de nens beneficiats pel projecte (actualment en són 600 aproximadament), com en millora d’infraestructures.

A continuació us faig un petit esbós dels nous reptes que ens hem fixat:

- Escoles
Volem ampliar el nombre en 5 centres més, arribant als 23. Gràcies a aquesta nova ampliació prop de 100 alumnes nous es beneficiaran de la pràctica regular del esport. Paral·lelament també volem començar un pla de millora de les infraestructures de les escoles, en el nostre cas: el terreny de joc on juguen i fan educació física, que en molts d’ells està ple de grans roques i arbres que dificulten qualsevol pràctica en condicions.

- Acadèmia
Volem crear una acadèmia per noies, començant amb 20 jugadores que, tal i com fan actualment els nois, entrenin cada dia, se’ls hi pagui la matricula de l’escola i la manutenció. També tenim planejat ampliar el nombre de nens, de 25 a 30, i fer-ho amb nous jugadors d’altres districtes circumdants al d’Anantapur (Kurnool, Chittor, etc), d’aquesta manera ampliem el nostre àmbit d’actuació.

- Camp d’aigua
Aquest any volem instal·lar un camp Astroturf (com el de l’Egara) a Anantapur. Per fer-ho esperem comptar amb l’ajuda del govern indi (Sports Authority of India), que degut a la celebració dels propers CommonWealth Games ha decidit finançar en un 50% la construcció de 30 camps per tot el país. Juntament amb l’ajuda del govern, també esperem comptar amb la del Estat d’Andhra Pradesh, amb la dels bancs d’Anantapur (amb qui ja hem tingut contactes), i per suposat amb la nostra ajuda com Stick amb India amb les accions que puguem llençar.

Entre tots aquests grups d’interès podem aconseguir un somni. Durant aquest campus hem pogut comptar amb la presència d’en Madhukar, l’ex-seleccionador nacional de l’Índia femení i entrenador dels Hyderabad Sultans. Ha quedat senzillament al·lucinat de les instal·lacions i del nivell dels nostres nens. Comenta que si aconseguim el camp, la absoluta tant masculina com femenina i la sub21 vindrien a fer les seves concentracions a Anantapur i aposta que alguns dels nostres nens arribarien a la selecció absoluta. (dels 14 als 20 anys entrenant cada dia a un camp d’aigua, vosaltres no ho creieu? Pregunteu-ho als que han vingut al Summer Tour...)

També comptarem amb la presència d’en Danraj Pillay (llegenda viva del hockey indi) i del Harinder Singh (actual seleccionador) durant els propers mesos. Tot això apart del suport que actualment ja ens donen els jugadors Adrian D’Souza, SV Vinaya, Vickram Kant, Hari Prasad i Ragunath.

Amb l’ajuda dels enginyers civils de la Fundació Vicente Ferrer estem dissenyant el que serà el camp, la construcció de la base i sobretot la millor forma d’abastiment d’aigua. La fundació és especialista en la recuperació d’aigües reciclades i en l’obtenció d’aigua subterrània, i per sort el camp de hockey està al costat d’un corrent subterrani del qual en podríem extreure l’aigua necessària i després reciclar-ne gran part!

Com veieu no ens estem de braços creuats, aquí hem creat un equip de treball admirable. Tant en Lakshmi en la seva espectacular feina de formació dels jugadors, com amb el Johnson fent altruísticament tota la feina administrativa i en Babaiah i en Vijay Babu en les relacions institucionals.

Espero personalment que tots aquests reptes s’esdevinguin aquest 2009, això significarà que estem fent bé la nostra feina a aquesta zona tant oblidada de l’Índia.

I per últim, també dir-vos que aquest any necessitarem la vostra ajuda (per petita que sigui tant fa!). Tot això que estem planejant requerirà de vosaltres, els que us estimeu el hockey i el veieu com jo: una eina humanitària en potència per les futures generacions d’Anantapur.

Una abraçada,
andreu

Madurant...

Una de les coses que durant aquesta estada a Anantapur m’està sorprenent és la conversió que estan experimentant els nens de l’acadèmia, en quan a maduresa es refereix.

Recordo el primer dia que la majoria d’ells van venir al campus d’esports, una pila de nens provinents de molts poblets rurals del districte, infants plens de timidesa, matusseria i expectació.

Al llarg d’aquest any i mig que fa que funciona l’acadèmia aquests 25 nens han estat transformats. De mica en mica, i en gran part gràcies a l’excel·lent treball d’en Lakshmi, els nens han anat evolucionant.

S’han convertit en homes, persones que prenen decisions constantment, que agafen responsabilitats i que les compleixen, que tenen una vida saludable es 24h del dia, persones per les quals la disciplina és un pilar bàsic, el respecte a l’entrenador una màxima i l’autosuperació un incentiu constant.

Una de les coses que hem volgut introduir en aquest campus és que els nens de l’acadèmia comencin a fer d’entrenadors (tenen 14 anys!), aprofitant que hem convidat a 60 nens i 40 nenes de les diferents escoles.

Ha estat tot un èxit. Per cada nen, el fet de ser considerat entrenador és un orgull, l’entrenador és una figura que està per sobre en la seva piràmide d’estatus, i per ells adoptar aquest rol durant aquests dies amb nens de 11 i 12 anys és tota una missió.

Hauríeu de veure com els nens que un dia van ser alumnes són ara els mestres, rectificant cada gest tècnic, animant i posant pressió quan cal a la canalla, fent reunions amb el seu grup, preparant exercicis, preguntant-me mil coses...de debò que d’una manera impecable.

Aquest canvi de rol que hem incentivat els hi està fent molt bé, són autèntics homes, i executen millor la tasca d’entrenador que molts juvenils dels que tenim a casa. I és que aquí a l’India els joves maduren abans, no hi ha temps per “l’edat del pavo”. Quan el cos del nen experimenta l’adolescència i es comença a fer fort, automàticament ja ha de començar a fer-se càrrec de tasques importants dins la família, i ja no hi ha temps ni espai per estar d’hòsties.

En el nostre cas aquesta maduresa l’hem vist reflectida al hockey, i me’n alegro molt, tant per el bé dels propis nens com per el bé del projecte, estem creant jugadors i entrenadors que comencen a entendre el hockey d’una forma menys “política” que abans i molt més divertida!
M’assec a una de les cadires, al costat del terreny de joc, al costat de l’etern Babaiah i contemplo com han canviat les coses...em sento feliç de veure que s’està completant el primer cicle.

andreuet

Teaming per Stick amb India

Al llarg d’aquesta setmana s’ha llençat el Teaming a l’Àtlètic....i... què és el teaming?

El Teaming són micro-donacions en equip amb una finalitat: ajudar a una causa benèfica. Les donacions les realitzen els treballadors i socis d’una empresa, dedicant una petita quantia mensual del seu sou / quota a un projecte solidari.

El teaming és una iniciativa que ha impulsat en Jil Van Eyle, un home extraordinari que actualment es dedica a viatjar per tot el món promovent el Teaming entre centenars d’empreses de totes les mides, des de grans multinacionals com Novartis, Unilever, Nike, Port Aventura, etc passant per congressos, hotels, concerts, pimes i ara també clubs esportius.

L’Atlètic s’apunta al teaming i vol promoure aquesta iniciativa per aconseguir recursos per Stick amb India. Mitjançant micro-donacions d’1 euro mensual (o el que es vulgui) cada soci / treballador que ho vulgui pot contribuir a fer créixer el projecte.

Aquesta és una noticia fantàstica, i des d’aquestes línies vull agrair moltíssim tant al propi Jil com a l’Atlètic el fet de confiar en el projecte i permetre utilitzar tota la massa social del club per aquesta empresa per la que lluitem.

Ara només ens queda esperar i confiar que molts grocs us animeu a apuntar-vos! Ho podeu fer per telèfon (93 787 03 51), físicament a la recepció del club i a través d’Internet (en els propers dies a la web de l’athc: http://www.athc.cat/).

Si alguna persona d’un altre club vol col·laborar amb Stick amb India també pot fer-ho! per organitzar-ho el millor serà que us poseu en contacte amb mi a través de info@stickambindia.com

Al poble d’Anantapur , un petit gra de sorra que puguem portar es transforma en una immensa duna. La teva ajuda no és que pugui ser molt important, sinó que és bàsica.

En menys d’una setmana de funcionament ja tenim 30 euros mensuals aconseguits!

Moltes gràcies!!!
Andreu

L’AMIC

Aquest escrit va dedica’t a tu, amic.

Des de petits se’ns ha educat amb una idea de la felicitat que no comparteixo. Per a molts la felicitat es confon amb l’eufòria, aquells moments d’exaltació i de màxima alegria els identifiquem com a feliços, i les persones amb qui les compartim esdevenen els nostres amics.

Però l’alegria no és sinó l’altre cara de la tristesa, i per tant la una segueix inevitablement l’altre.
A mesura que ens anem fent grans, i és comú en tothom, ens adonem que molta gent d’aquella que creiem els nostres amics, tan sols esdevenen companys: gent amb qui pots anar a sopar, anar a fer unes copes... però és gent que no actua en les dimensions mes intimes del nostre esser, només existeixen en la nostra situació de vida, compartint el lloc i el moment.

L’amic és aquell amb qui no calen les paraules. Aquell amb qui ja s’ha arribat a un punt de connexió que amb tan sols una mirada se sap que l’altre no està bé, i amb tan sols un gest s’actua de la millor manera possible per l’altre. Un amic sap quan ajudar-te i quan deixar-te sol, sap quan mimar-te i quan ser dur i cruel. Un amic sap fer aparèixer el millor de tu, i ho fa amb amor incondicional, pel simple fet de compartir, pel simple fer de caminar al teu costat.

Una persona extrovertida i mínimament tolerant no tindrà masses problemes per entrar dins un grup, una vegada dins molts de nosaltres ja ens sentim protegits i acollits. Però això a vegades és un parany, enmig de grans grups, de grups aparentment molt sòlids, poden existir grans buits de connexió humana, quan els grups es centren en les activitats mundanes, i no dediquen temps al cultiu de les relacions personals, s’està començant a crear un buit que ens pot fer mal si algun dia existeix una gran sotragada...després allò que aparentment semblava el nostre refugi es converteix en una barraca de palla.

Les autèntiques amistats no depenen ni de l’espai ni del temps, ho transcendeixen doncs actuen en una altra dimensió: l’esser.

La relació no cal que sigui propera, els quilòmetres no l’afecten.
La relació no cal que sigui diària, els dies no l’afecten.
Descobrir aquesta realitat per mi ha estat una revelació, saber que has connectat amb algú d’una manera eterna és preciós.
Existeixen discrepàncies, es converteixen en enriquiment.
Hi ha conflictes, es converteixen en evolució.
Hi ha sofriment i hi ha eufòria, es converteixen en moderació i equilibri.
Però tot això es produeix sobre una base, sobre uns fonaments que ho sostenen tot, i aquests pilars son sagrats. L’edifici només creix.

Els dos amics modifiquen l’energia, l’eleven de vibració, es carreguen mútuament. És el millor remei contra tots els mals, no heu sentit aquest benestar REAL després d’un moment íntim amb l’amic? Creieu que això no té conseqüències físiques en la vostra salut? jo (com molts científics) crec que l’energia modifica l’estat de la matèria, i crec que nosaltres podem modificar l’energia ( i per extensió la matèria, i el nostre cos és matèria). Grans profetes de la humanitat, juntament amb moltes tribus de l’antiguitat creuen en el poder sanador del que l’home disposa al seu abast. Jo també hi crec.

Estic segur que si poguéssim veure l’energia a simple vista seria un autèntic espectacle el veure una relació d’amistat autèntica. Quina pràctica més saludable!, no hi haurien absorcions d’energia per l’altre, no hi haurien atacs, ni batalles per defensar identitats il·lusòries, ni xantatges emocionals per enriquir-se a costa de debilitar el company...l’amor només crea sinergies.
Un amic és aquell amb qui podries asseure’t de costat, contemplar l’horitzó i no haver d’ utilitzar ni una paraula per dir-li que l’estimes.

Tot això és per tu.

Perquè no oblidis mai que entre nosaltres ja hi han llaços que sempre existiran.

Una abraçada
andreu

Sonrisas de Bombay

Aprofitant l’energia que em va produir la lectura del llibre de Sonrisas de Bombay i després de comprar un bitllet a Kingfisher Airlines amb més precipitació irracional que reflexió, em trobava sobrevolant el subcontinent, de camí a la ciutat que comparteix l’honor de ser l’altre paradís juntament amb Hawaii (per la Torroja almenys...). Disposaria de 3 dies per visitar els projectes de l’organització i de retruc també tindria l’oportunitat de conèixer el seu creador: en Jaume Sanllorente.

Bombay és una super-metròpoli amb 20 milions d’habitants, dels quals 12 milions viuen en els coneguts “slums” (eslams) o barris de barraques.

Aquests slums són els que fa referència el Jaume en el seu llibre, indrets inhòspits amb múltiples mancances i amenaces. El simple fet de viure en una barraca feta de cartró i uralita, en barris sense condicions higièniques i sense cap infraestructures bàsica ja és prou dur, doncs a més afegeix-li les diferents màfies que tenen el control dels slums i que treballen per recol·lectar nens (per demanar als carrers o per la prostitució infantil) o per exprimir encara més les famílies recaptant tributs extres.

Ni tan sols és necessari baixar de l’avió per veure aquesta “altra” Bombay, només a 40 metres de la mateixa pista d’aterratge (sense exagerar) es troba un d’aquests barris, just al costat del símbol del progrés i la globalització trobem la més pura misèria que els meus ulls mai han vist abans.

I és que la ciutat és plena de contrastos, centenars de gratacels que s’alcen recordant-nos que l’Índia és una potència mundial fan la competència a milions de barraques que sobreviuen clamant per una mica d’aire pur.

Sonrisas de Bombay és una ONG del segle21. Una organització que ha sabut adaptar-se al seu entorn i buscar un mètode de treball eficient i respectuós.

L’organització avui en dia participa en diferents projectes: dues escoles, un orfenat, un centre de tractament per malalts de la lepra, més d’un centenar d’escoles bressol dins els slums i un programa de nutrició per infants.

La major part dels projectes es realitzen amb la col·laboració d’alguna organització local, organitzacions que ja existeixen i que ja estan ubicades dins els slums. Amb aquest tipus de relació Sonrisas de Bombay aconsegueix “salvar” aquestes organitzacions perquè puguin seguir fent la seva feina, i també per emprendre nous projectes conjuntament.

Aquest mètode de treball il·lustra a la perfecció la mentalitat d’en Jaume, una persona per qui la no-interferència és una màxima. Sempre que es pugui s’ha d’ajudar interferint el mínim possible, si ja hi ha organitzacions indies fent feines per la gent dels slums, primer ajudem-les a sobreviure a elles no? i després incentivem-les per crear noves accions. És aquí on rau la màgia de Sonrisas de Bombay, en proporcionar a la pròpia gent local les eines per ajudar-se a si mateixa.
Continuant amb la figura del Jaume, val a dir que és un líder en majúscules. Posseeix moltes actituds i aptituds que un líder requereix: m’ha semblat una persona molt carismàtica, no només per la seva extraversió i simpatia sinó també per la seva empatia cap als demés, que es tradueix amb una relació pròxima i afectuosa. Però també crec que és una persona reflexiva i estratega, responsable i compromès amb la seva missió, conscient dels avantatges i frens del seu projecte i atent a les noves oportunitats i amenaces que s’albiren l’endemà.

L’empresa que en Jaume va fer no és comparable a la que el seu dia el Vicenç va fer a Anantapur, avui som al segle21 i llavors estàvem a mitjans del XX, i moltes coses han canviat. El món globalitzat ens permet donar a conèixer un projecte a tot el planeta, ens permet buscar recursos a milers d’entitats, utilitzant diferents canal de difusió. I en el cas de Sonrisas de Bombay aquesta nova forma de fer es tradueix en la creació d’un llibre, promocionant-lo arreu del món, realitzant xerrades, presentacions, web, blog, facebook, etc.

Que les formes d’actuar hagin canviat no significa res més que això. Un treball més asceta al camp, actuant colze a colze amb els necessitats com el que va fer el Vicenç durant dècades segueix sent una opció avui en dia, un altre camí, ni millor ni pitjor. Dependrà de cada persona i de cada entorn l’elecció de la forma de treballar.

Però hem de tenir clar que qualsevol empresa humanitària només acaba sobrevivint i prosperant a llarg termini si la base de tot el treball es recolza sobre els pilars de l’amor, la humiltat i el sacrifici. I tot i que Sonrisas de Bombay és una organització jove, confio en que els pilars que ha format el Jaume són aquests.

Recordem que les mides no importen (quan ens referim al valor de les accions clar! jeje), és igual si són 1.000 o 100.000 socis, el que aporta valor humà a qualsevol acció és només l’amor que se’n desprèn.

I aquest amor l’he sentit tant en els camps d’Anatapur com en els slums de Bombay.

Andreu
http://www.sonrisasdebombay.org/

http://lassonrisasdebombay.blogspot.com

Pèl i dates

Trenco els escrits sobre reflexions profundes per escriure una anècdota divertida d’avui mateix :

Aquest país i els seus processos no deixen de sorprendre’m.

Tot començà el dia que vaig descobrir que l’equip indi amb qui em vaig veure les cares al mundial sub21 tenia de mitja d’edat 26 anys quan va participar a la competició. D’això me’n vaig assabentar un bon dia a Bangalore quan parlant amb un dels jugadors em diu que era el seu aniversari. Jo li dic:

“24 years old eh!”

I ell em diu:

“No no, 29!”

...

Però avui he viscut un altre episodi de transmutació genealògica. A mig entrenament, conversant amb en Lakshmi, li dic:

“Lakshmi, I like very much how Baskar plays, how old is he exactly?” (Com em mola com juga el Baskar, quants anys té exactament?)

El bonàs d’en Lakhmi em mira somrient i em diu:

“Nobody knows sar” (ningú ho sap)

Resulta que el Baskar Naik és d’una família molt pobre (els que van poder venir a l’últim India Summer Tour ja van poder conèixer la seva casa i la seva família) i d’una de les castes més baixes existents. Doncs es veu que quan va néixer els seus pares no van saber fer-li els papers de naixement i no li van posar la data de naixement correcte (els dos eren analfabets...i el pare ja és mort). Oficialment en Baskar té 19 anys, el que resulta més còmic de la situació és que és un autèntic nen! Jo posaria la mà al foc que no en té més de 15.

Es veu que per culpa d’aquesta imprecisió el Baskar no va ser escollit per participar al torneig interestatal sub14...el nen és boníssim i per nivell hi podria estar.

Jo indignat li dic al Lakshmi:

“This is not fair!” (això no és just!).

I ell em diu:

“I know sar, we will change his date of birth, 15 years old is ok for you?” (ja ho sé, canviarem la seva data de naixement, 15 anys et sembla bé?).

Jo pobre de mi, no podia decidir la edat d’aquell nen a la babalà! així que no m’he mullat i he dit:

“Ok, you decide Lakshmi...” (tu decideixes Lakshmi).

Probablement l’edat d’aquest nen s’ajusti més a la realitat i gràcies a això, entre altres coses, pugui tenir opcions de jugar a les seleccions inferiors de l’Índia els propers anys.

Per si això no fos suficient, he volgut conèixer millor com funcionaven els processos de selecció del jugadors a les diferents categories inferiors, ja que les edats s’havia demostrat que eren poc fiables.

En Charan, un altre nen de l’acadèmia s’havia quedat fora de la selecció d’Andhra Pradesh sub14, i jo no entenia el perquè...

“Black hair sar” (pèl negre) em diu el Lakshmi.

El factor determinant en la selecció de jugadors era si tenien pèl negre al cos o encara no, si ja en tenien els entrenadors creien que era un nen amb el passaport falsificat i no l’agafaven, si no en tenia doncs via lliure.

(En el meu cas em podria plantejar retornar a la sub18 espanyola????)

Renoi, i els pobres nens com el Charan (que si tenia l’edat correcte) que només per tenir 4 pèls negres als braços i a les mans els fotien fora de la selecció...

La meva vena creativa ha aparegut i “en plan conya” li he proposat al Lakshmi depilar tots els nens la pròxima ocasió que hagin d’anar a una concentració, però la seva reacció ja m’ha demostrat el calibre de la tonteria que acabava de dir: s’ha rebentat de riure.

En fi, un exemple més de com funcionen les coses aquí a l’Índia rural

REFLEXIO SOBRE EL SOFRIMENT (cal veure les fotos)

http://www.elpais.com/fotogaleria/Ataque/masivo/Gaza/6076-1/elpgal/

Trascendir les situacions del entorn per connectar amb la plenitud pot resultar senzill on vivim nosaltres....però i en aquest indret de les fotos?

Crec que la pau es un estat mental, pero fins a quin punt pot aquesta gent crear conscientment pau a la seva vida?

Inclus el mateix Jesus, el mesies, clama des de la creu: "Eli Eli lama sabactani" = "Deu meu, Deu meu, perque m'has abandonat?"

Per quin motiu la seva figura ens demostra aquesta humanitat amb aquestes paraules tant sinceres?, tambe podria dir "Deu, gracies per tot, la vida es meravellosa"
...pero no ho diu...

Tractem de veure el sofriment amb els ulls del que pateix i no amb els nostres?

L´existencia de molts es plena de sofriment, potser per inconsciencia, pero hi es. Com reaccionar-hi? es humà prescindir d'aixo i centrar-nos en el benestar del nostre microentorn?

Per a mi, una existencia benestant a Terrassa dubto que em pogui fer sentir complet a llarg termini. Una bombolla d´armonia enmig de la tempesta de sofriment que he vist en el món no em reconforta ho sento.

No dubto de la Vida, de tota la seva bellesa, i de tot el poder que la fusió amb les lleis sagrades pot proporcionar a l´esser huma.

Pero inevitablement em sento cridat a la acció, he decidit conscientment fer tot el que pugui i sàpiga per patir amb el que pateix, i en el meu cas no amb el que pateix per els excesos de colesterol d´un tros de carn, sino amb el que no sap d´on provindrà el proxim tros de carn que hagi d´alimentar el seu fill.

En cap cas us prengueu aixo com a una critica, en absolut. Penso que tots els camins que acabin generant armonia i amor al univers son igualment fructifers. L´univers es energia i crear amor esta a l´abast de tots, independentment del lloc i la forma de fer-ho.

Pero a quan veig aquestes fotos s'em fa dificil pensar en celebracions, passatemps, ecologia i altres hobbies occidentals sense sentir-me egocentric ..i s'em generen aquestes preguntes...

Una abraçada

Andreuet