I tot això… perquè ho faig?....Sento el deure de fer-ho.
Crec que un humà no pot ignorar els seus deures i ha d’actuar d’acord a les seves més altes visions de sí mateix. És la única manera d’evolucionar. He viscut la situació de vida d’aquests nens d’Anantapur, no diré que són infeliços i mai us posaré cap foto d’infants plorant ni famèlics. La felicitat és quelcom molt profund com per hom fer-se’n ambaixador de bones a primeres.
L’esport constitueix una eina potencial pel canvi. És el que jo sé fer. M’encantaria poder atendre malalts també però no sóc metge. Crec que cada ésser humà ha de esdevenir conscient de les seves possibilitats i els seus instruments, la meva arma és l’esport i la força que m’empeny és l’amor. I quan hom actua amb aquesta força motriu...crea inevitablement somriures.
L’esport pot canviar vides si. Jo ho he vist amb els meus propis ulls. Quan un nen es converteix en jugador converteix també els seus veïns en companys d’equip, aprèn a compartir, es diverteix, descobreix el miracle de l’auto-superació, la disciplina, els límits del seu organisme, els beneficis de l’empatia, etc. Tot això es crea per sí sol, només hem de posar la llavor i les lleis sagrades fan la seva feina.
He decidit apostar per això. Els essers humans difícilment confiem en figures abstractes, com puc anar a demanar recursos a una empresa o una persona si no em poso al capdavant i proclamo que això és la meva vida?
La feina hauria de ser la font d’energia vital de cadascú de nosaltres, no la font principal de desgast. Tots hauríem de poder proclamar que quan treballem estem experimentant-nos en la nostra visió més elevada. Crec en el treball com a finalitat en si mateixa, no com a mitjà per aconseguir altres coses.
El Vicenç sempre fa broma dient:
“- Jo mai he fet vacances, si el que em fa més feliç del món és la meva feina!”
No dic que calgui emprendre feines de cooperació a tort i a dret i que si no ho fas ets un inconscient o un egoista. Simplement faig una crida a descobrir la vessant sagrada de la nostra feina, i en la majoria dels casos no cal canviar de feina, sinó simplement mirar-la des d’un altre angle.
Les feines en sí no tenen cap valor, el valor li dona la nostra aportació humana i això ens pot acabar enriquint molt a nosaltres i als del nostre voltant. La sacralitat no està en la acció material, està en l’estat interior en que actuem.
Potser aquestes paraules serveixen a algú per fer el canvi que el seu cor està esperant cap a activitats que més el realitzin i trobar així més plenitud en la seva vida.
Potser un altre anirà a la feina el pròxim dia i es mirarà el company, el client i el proveïdor amb uns altres ulls, tractarà els del seu voltant amb amor a cada paraula i treballarà amb tota la presencia, fent de cada petita acció una obra mestre. Procurarà impregnar-ho tot d’energia positiva i descobrirà que allò que dona als altres li és retornat per l’univers.
I potser a un altre tot això només li serveix per fixar-se més en la seva posició mental i pensar que l’Andreu és un “hippie”, marxarà a la feina i no pararà de mirar el rellotge i de distanciar-se amb els del seu voltant. Tot per que arribi el cap de setmana, passar una nit amb un excés d’adrenalina artificial i dos dies amb pastilles pel mal de cap.
Tot és com és, tu tens el poder d’escollir i crear el teu camí.
