Madurant...

Una de les coses que durant aquesta estada a Anantapur m’està sorprenent és la conversió que estan experimentant els nens de l’acadèmia, en quan a maduresa es refereix.

Recordo el primer dia que la majoria d’ells van venir al campus d’esports, una pila de nens provinents de molts poblets rurals del districte, infants plens de timidesa, matusseria i expectació.

Al llarg d’aquest any i mig que fa que funciona l’acadèmia aquests 25 nens han estat transformats. De mica en mica, i en gran part gràcies a l’excel·lent treball d’en Lakshmi, els nens han anat evolucionant.

S’han convertit en homes, persones que prenen decisions constantment, que agafen responsabilitats i que les compleixen, que tenen una vida saludable es 24h del dia, persones per les quals la disciplina és un pilar bàsic, el respecte a l’entrenador una màxima i l’autosuperació un incentiu constant.

Una de les coses que hem volgut introduir en aquest campus és que els nens de l’acadèmia comencin a fer d’entrenadors (tenen 14 anys!), aprofitant que hem convidat a 60 nens i 40 nenes de les diferents escoles.

Ha estat tot un èxit. Per cada nen, el fet de ser considerat entrenador és un orgull, l’entrenador és una figura que està per sobre en la seva piràmide d’estatus, i per ells adoptar aquest rol durant aquests dies amb nens de 11 i 12 anys és tota una missió.

Hauríeu de veure com els nens que un dia van ser alumnes són ara els mestres, rectificant cada gest tècnic, animant i posant pressió quan cal a la canalla, fent reunions amb el seu grup, preparant exercicis, preguntant-me mil coses...de debò que d’una manera impecable.

Aquest canvi de rol que hem incentivat els hi està fent molt bé, són autèntics homes, i executen millor la tasca d’entrenador que molts juvenils dels que tenim a casa. I és que aquí a l’India els joves maduren abans, no hi ha temps per “l’edat del pavo”. Quan el cos del nen experimenta l’adolescència i es comença a fer fort, automàticament ja ha de començar a fer-se càrrec de tasques importants dins la família, i ja no hi ha temps ni espai per estar d’hòsties.

En el nostre cas aquesta maduresa l’hem vist reflectida al hockey, i me’n alegro molt, tant per el bé dels propis nens com per el bé del projecte, estem creant jugadors i entrenadors que comencen a entendre el hockey d’una forma menys “política” que abans i molt més divertida!
M’assec a una de les cadires, al costat del terreny de joc, al costat de l’etern Babaiah i contemplo com han canviat les coses...em sento feliç de veure que s’està completant el primer cicle.

andreuet