La Generositat

Avui he viscut un episodi de generositat en estat pur.

Per la celebració de cap d’any he decidit anar a la ciutat a comprar-me un vestit tradicional de la India. No en tenia ni idea de a quina botiga anar a buscar ni quin tipus de vestit m’acabaria quedant, així que al final hi he anat amb en Nagaraju, un jove veí de la Fundació que ja conec d’alguna altre vegada, un noi musulmà de família humil amb qui em faig bastant.

Hem anat al centre de la caòtica Anantapur i allà ens hem dirigit a una botiga qualsevol de moda masculina. Després de descartar amb molta diplomàcia les seves propostes de samarretes i texans al estil Bollywood hem acordat que buscaríem quelcom tradicional, en aquest cas el típic conjunt de bata i pantalons que vesteixen els musulmans. Després d’anar veient conjunts i conjunts m’he decidit per un tot blanc, amb uns acabats bastant fins i d’un cotó de qualitat, el preu del vestit era de 395 rupies, bastant car aquí, però el meu pressupost era de 400 rupies així que ja m’ha semblat bé.

Total, que al anar a pagar veig que es posa la mà a la butxaca i n’extreu 4 masegats bitllets de 100 rupies cadascun, jo immediatament li estrenyo el braç i li faig que no amb el cap, em trec els meus bitllets i li entrego a l’amo de la botiga, però en Nagaraju insisteix més i després de cridar-li en Telugu al encarregat aconsegueix que agafi els seus bitllets i que em retornin els meus, tot somrient m’empeny del braç i em fa sortir de la botiga.

Us podeu imaginar que m’he cabrejat, no podia tolerar que aquell amic es gastés una part important del seu salari només per el “capritx” que representava aquell vestit per mi. L’he fet callar i li he explicat que allò no podia ser, que jo ja havia tret els diners expressament i que amb la seva companyia i consell ja havia estat genial anar a comprar. Evidentment ell ha continuat negant-s’hi.

Per últim, jo més tossut que mai, he fet veure que allò em feia sentir malament i he fet cara d’enfadat (potser així acceptava els meus diners), però en Nagaraju quan ha vist que jo estava trist s’ha preocupat, m’ha preguntat que si estava enfadat pel que ell havia fet i inclús he pogut veure alguna llàgrima en els seus ulls, es sentia fatal pobre.

En aquell moment el temps s’ha parat per mi, com cullons em podia estar passant allò i com reaccionar davant aquesta situació tant estranya?

El que havia succeït no era rés més que un acte de generositat. La generositat és quan donem sense esperar res a canvi, quan donem pel simple fet de donar, per l’alegria de regalar. El Nagaraju no havia sacrificat 400 rupies de la seva compte per fer-me un regal, sinó que havia entregat 400 rupies per un acte d’amistat

Allò que dones és teu, el que retens no.

Aquesta màxima és d’una saviesa enorme. Sovint ens pensem que posseïm moltes coses a la nostra vida, però heu reflexionat mai sobre...qui posseeix a qui? Moltes vegades són els objectes els que ens posseeixen a nosaltres, d’ells en depèn el nostre estat emocional i part de la nostra identitat. Amb el objectes ja és prou dur, però és que sovint també ens passa amb les persones eh!

¿Descobreix una rallada al cotxe, com et sents interiorment? Observes la situació, analitzes les possibilitats i prens una decisió? O pel contrari comences a sentir-te ple d’ira, després de tristesa i al final de resignació? Com pot ser que un tros de ferralla posseeixi la capacitat de ferir-nos tant profundament?

Aquella experiència amb el Nagaraju m’ha fet veure el poder de la generositat. Quan fas l’acció de donar simplement pel plaer de donar: CREES GENEROSITAT! I al fer-ho poses en marxa un mecanisme invisible de que inevitablement acaba convertint l’univers generós amb tu.

L’univers acaba creant allò en que pensem, vibra amb la mateixa intensitat que els nostres pensaments, si sempre estem pensant que no en tenim prou, que estem en dèficit, que voldríem tenir això o allò, etc estem emetent una energia al món que només fa que crear aquesta realitat en la nostra vida: la realitat de la mancança. Creure que no en tenim prou només ens farà experimentar que no en tenim prou. El que succeeix dins, succeeix fora.

L’autèntica generositat només es pot produir quan un no creu en la mancança i deixa de sentir l’avarícia. En Nagaraju mai m’hauria regalat de tot cor el vestit si durant el dia sempre estigués pensant que no té prous diners (potser ho hauria fet però pensant...renoi quina putada!). El desaferrament a l’ambició material que té la gent aquí fa que la consciència de suficiència econòmica sigui sempre present. És només així quan es pot donar de debò.

Sempre podràs escollir aconseguir altres coses que no tens, però ho faràs des de l’agraiment al que ja tens i amb la tranquilitat de saber que la teva identitat com a humà trascendeix l'objecte

L’he acabat abraçant i rient plegats.

Un altre dia la generositat trucarà a la seva porta obsequiant-lo amb quelcom inesperat no creieu?