L’AMIC

Aquest escrit va dedica’t a tu, amic.

Des de petits se’ns ha educat amb una idea de la felicitat que no comparteixo. Per a molts la felicitat es confon amb l’eufòria, aquells moments d’exaltació i de màxima alegria els identifiquem com a feliços, i les persones amb qui les compartim esdevenen els nostres amics.

Però l’alegria no és sinó l’altre cara de la tristesa, i per tant la una segueix inevitablement l’altre.
A mesura que ens anem fent grans, i és comú en tothom, ens adonem que molta gent d’aquella que creiem els nostres amics, tan sols esdevenen companys: gent amb qui pots anar a sopar, anar a fer unes copes... però és gent que no actua en les dimensions mes intimes del nostre esser, només existeixen en la nostra situació de vida, compartint el lloc i el moment.

L’amic és aquell amb qui no calen les paraules. Aquell amb qui ja s’ha arribat a un punt de connexió que amb tan sols una mirada se sap que l’altre no està bé, i amb tan sols un gest s’actua de la millor manera possible per l’altre. Un amic sap quan ajudar-te i quan deixar-te sol, sap quan mimar-te i quan ser dur i cruel. Un amic sap fer aparèixer el millor de tu, i ho fa amb amor incondicional, pel simple fet de compartir, pel simple fer de caminar al teu costat.

Una persona extrovertida i mínimament tolerant no tindrà masses problemes per entrar dins un grup, una vegada dins molts de nosaltres ja ens sentim protegits i acollits. Però això a vegades és un parany, enmig de grans grups, de grups aparentment molt sòlids, poden existir grans buits de connexió humana, quan els grups es centren en les activitats mundanes, i no dediquen temps al cultiu de les relacions personals, s’està començant a crear un buit que ens pot fer mal si algun dia existeix una gran sotragada...després allò que aparentment semblava el nostre refugi es converteix en una barraca de palla.

Les autèntiques amistats no depenen ni de l’espai ni del temps, ho transcendeixen doncs actuen en una altra dimensió: l’esser.

La relació no cal que sigui propera, els quilòmetres no l’afecten.
La relació no cal que sigui diària, els dies no l’afecten.
Descobrir aquesta realitat per mi ha estat una revelació, saber que has connectat amb algú d’una manera eterna és preciós.
Existeixen discrepàncies, es converteixen en enriquiment.
Hi ha conflictes, es converteixen en evolució.
Hi ha sofriment i hi ha eufòria, es converteixen en moderació i equilibri.
Però tot això es produeix sobre una base, sobre uns fonaments que ho sostenen tot, i aquests pilars son sagrats. L’edifici només creix.

Els dos amics modifiquen l’energia, l’eleven de vibració, es carreguen mútuament. És el millor remei contra tots els mals, no heu sentit aquest benestar REAL després d’un moment íntim amb l’amic? Creieu que això no té conseqüències físiques en la vostra salut? jo (com molts científics) crec que l’energia modifica l’estat de la matèria, i crec que nosaltres podem modificar l’energia ( i per extensió la matèria, i el nostre cos és matèria). Grans profetes de la humanitat, juntament amb moltes tribus de l’antiguitat creuen en el poder sanador del que l’home disposa al seu abast. Jo també hi crec.

Estic segur que si poguéssim veure l’energia a simple vista seria un autèntic espectacle el veure una relació d’amistat autèntica. Quina pràctica més saludable!, no hi haurien absorcions d’energia per l’altre, no hi haurien atacs, ni batalles per defensar identitats il·lusòries, ni xantatges emocionals per enriquir-se a costa de debilitar el company...l’amor només crea sinergies.
Un amic és aquell amb qui podries asseure’t de costat, contemplar l’horitzó i no haver d’ utilitzar ni una paraula per dir-li que l’estimes.

Tot això és per tu.

Perquè no oblidis mai que entre nosaltres ja hi han llaços que sempre existiran.

Una abraçada
andreu